domingo, 6 de mayo de 2012

Primera participació a la Marathon BTT de Monegros.

Doncs ja ho tenim fet.

Després de donar-li voltes i voltes i fer càlculs i càlculs prenen com a referència la ruta Girona-Olot-Girona, ja hem enllestit la Marathon BTT de Monegros 2012.



El Jordi entre els dos iglús que vam muntar a l'àrea d'acampada.
 

Per una banda anàvem el Xevi i el Ferran, i per altra (unes quantes hores més enrera), el Jordi i jo, RMR. L'Andreu ho haurà d'intentar a l'edició 2013.



El Jordi esperant a sortir


El dorsal a la meva bici

Al final, segons el Sr. wikiloc, han sortit:
114.7 km
1215 metres d'alçada acumulada
7 hores i 36 minuts.

El resultat està per sobre de les expectatives perquè a la Girona-Olot-Girona van sortir:
110.54 Km
747 metres d'alçada acumulada
7 hores i 22 minuts.


Clar que, val a dir, a Olot ens vam trobar amb un magnífic llom amb formatge que ens va fer baixar la mitja...
En qualsevol cas hem acabat en molt millor estat la Monegros que la Girona-Olot-Girona... coses el directe, suposo.

Però al gra:

La Marathon BTT Monegros 2012 surt des de i arriba a Seriñena (Huesca) i fa una volta d'uns 60 km cap endins de Monegros... que no és ben bé el desert... és una zona escarpada i àrida, és cert, però fent servir extensions de regadiu el paisatge, sovint eren valls verdes encerclades per turons esquerps, laminats, rocosos i absolutament secs, propis, aquests sí, de la imatge dels westerns.

Al final ningú no sap perquè l'hora de sortida són les 13:30 (enlloc de sortir potser a les 09:00 del matí) però és així. Els controls es tanquen a les 22:00.

4900 inscrits es posen en marxa xino xano fent mitja volteta pel poble que, com a les grans curses tipus Tour, feia passadís als corredors... bon rotllito al poble.


Sortida de la Monegros, des de l'helicòpter


Vista del mogollón, esperant a sortir, des de quasi el final de tot.
 Però a la poca estona ja es deixa enrera el poble i s'entra a la pista pedragosa que haurem de seguir tota l'estona (ni un corriolet de res, ni un saltironet... mountain bike apte per a cerreteros, brrr...)

L'altimetria mostra 3 cims molt fortets, però al final, potser acostumats a les pujades del Maresme no eren tant dures i certament es podien pujar bé.



La majoria de la ruta en plat gran, pujant amb mitjà i només baixant al petit en les rampes més fortes, que n'hi ha tot just tres o quatre.

Els avituallaments molt ben ubicats i generosos, tot i que en el segon (sòlid) hi ha via tanta gent que si volies menjar quelcom penalitzaves en temps i, el que és molt pitjor, en refredar-te en excés i patir més del compte després en recuperar el ritme.

Com a totes les proves llargues, passats els primers kilòmetres, la cursa posa a tothom al seu lloc i la 3/4 parts vas veient si fa o no fa a la mateixa gent, ara els avances tu, ara t'avancen, ara els veus als avituallaments... no està mal que sigui així, perquè et serveix també com a nivell de ritme.

Molts i molts i molts corredors reparant punxades.
El terreny, sec, dur i pedregós facilitava que et mengessis una pedra i deixessis allà la roda.
Això, una constant al llarg de tot el recorregut... i que jo no punxi que no punxi...

El temps quasi perfecte, excepte pels ruixats dels darrers 20 km que van enfangar, literalment parlant, dos trams.
Aquest va ser un factor determinant: dels dos trams, el primer et tocava fer-ho arrossegant bici si o si, perquè tenies per endavant centenars de corredors que avançaven a peu pel mig del fang. I certament, no havia manera de ciclar.... per molt que els més intrèpids ho intentessim... anant inevitablement a terra...

Fins i tot arrossegar la bici a peu ja era un què perquè s'acumulava tal quantitat de fang, cada deu metres, que es bloquejaven les rodes.

Em va costar més arrossegar la bici que pujar el tercer port.

I segurament pel cansament acumulat i pel canvi d'exercici, als dos minuts de poder tornar a pujar a la bici, les rampes més bèsties que mai he tingut, tant que vaig haver de mig llençar la bic i estira-me a terra per intentar sobreviure-les.

Estava molt a prop d'un control amb ambulància i em vaig veure tan malament que ja donava la ruta per acabada a 15 km del final, quan ja habia passat la frontera psicològica dels 100 km.

Per sort el Jordi, que se sap els noms dels músculs en llatí, je je... em va anar indicant què i com havia d'estirar i en uns minuts, miraculosament, vaig recuperar la mobilitat i vaig ser capaç de tornar-me a pujar a la bici per continuar fins meta. I és clar, visto lo visto, el segon tram de fang, vaig intentar fer-ho per un lateral (pel centre era impossible i cada 15 segons algu anava a terra com un plom) aconseguint fer-lo quasi íntegrament.. (clar, quan algún queoa de sobte endavant meu havia d'aturar-me per no menjarme'ls).

Passat els egon tram de fang, la resta ja en plat gran i a tot el que podia la màquina que serien uns 24 o 25 km/h

Arribar a la meta quan ja estava enfosquint, una experiència inolvidable: 07 hores 42 minuts marcava l'arc de meta...

Tant de patir les dues darreres setmanes per si arribaria abans del tancament de controls... i si no arriba a ser pels trams de fang encara m'hauria acostat a les 7 horetes...

És clar, el Ferran s'ho va fer en 4 hores i mitja, i el Xevi en unes cinc i mitja, però... això ja són figues d'un altre paner.

Bé al ruta, bé l'ambient, bé els avituallaments... però:
  • Els que arribaven els últims ja es trobaven alguns serveis tancats (la barra de les begudes)
  • Només dues pistoles d'aigua a pressió per quasi 6000 mmountains bikes significa fer cua entre una i dues hores si volies ficar la teva bici al cotxe lliure de fang.
  • I les dutxes !!! un absolut desastre...


L'any vinent?

Doncs ja vorem.



Encara que no ho sembli, vam rentar les bicis amb una mànega que es va improvisar com alternativa a les pistoles d'aigua a pressió



I mentre ens ho pensem, les fotos que ha compartit l'organització amb la promesa que, si tornem l'any vinent, ja les faré jo mateix, je je...

 


Som-hi que fa baixada !

miércoles, 2 de mayo de 2012

Així s'entrena la Monegros? aishhh...

Diumenge no va poder ser així que... tocava dimarts, 1 de maig, dia Internacional del Treballador.

Dia estrany.
Sortida tardana i sense esmorçar, més per rodar una mica de cara a la Monegros que per res més.

Ai la Monegros...

Bé... feia segles que no pujava per la Riera de Clarà i la Pujada dels Burros fins a Òrrius, així que, avui era el dia.

A dalt de la pujada, quan la pista troba la carretera d'Òrrius, decideixo la resta de la ruta: travessar el turó per anar a baixar al camí de Ruidemeia, pujar a fer un tallat a Sant Carles i després ja veurem.

 I en plena auto-deliveració, apareix un biker demanant com s'arriba a Dosrius. Aishhh, saps qué?, ja t'acompanyo que és més fàcil :)

I au, seguim plegats la resta de la ruta. Alfonso es diu el company i ve de Premià.

Enlloc de travessar el Turó per dalt, enfilem la pista de Ruidemeia des del poble i tranquil·lament fem camí.

A l'alçada del Bell Recó, travessem l'accés a la C60 i pugem pel clàssic camí de can Ribot (casa de les galledes).

Xerrant xerrant, decidim que enlloc de baixar a DosRius desde la cadena de després de can Ribot, feriem una Torrassa i un Dragon Khan. I vinga'n, cocacola a Sant Carles i xino xano fins la Torrassa que, a més, l'Alfonso no hi havia pujat mai.

Foto de rigor i cap avall que fa baixada.


L'Alfonso, de Premià, a la Torrassa del Moro

RMR a la Torrassa




Tot i que no encerto la variant més divertida del Dragon Khan, fem una baixada en 3 trams que no està gens malament, sobre tot tenint en compte que la darrera vegada em vaig desviar i vaig anar a parar a un cul de sac del que només es podia sortir desfent camí arrossegant amunt la bici.

I fi de la història, Dosrius, Riera d'Argentona i cap a casa que és tard i vol ploure.

Aquí el track, per qui s'animi, que al final ha resultat una sortida "resultona".


Per cert Alfonso, quan vulguis, ja som on som.

Som-hi !